Algú bellugava la cueta, mentre bevia ajupit davant una font d’aigua, que brollava d’una llunyana muntanya, que ves a saber on s’hi trobava, doncs era tant llunyana i estava tant amagada, que molt pocs havien sabut arribar-hi. La bestiola que bellugava la cueta, era quelcom esquerpa amb tot allò que envoltava la muntanya. La darrera vegada que fins aquell indret havia arribat, es trobà un noi que deia tenir pocs amics i que dels animalots no hi volia saber res.
Llavors una Fada amb cara de pomes agres, va interrompre tant encantador moment, el de l’Esquirol que només estava content quan s’abocava sobre la font, el seu únic aliment.
- Ei belluguet!!! Què creus que estàs fent...? – preguntà molt airada.
L’Esquirol, va donar un bot tant fort que quasi fa mal a un petit animalot que molt a prop se’l mirava.
- Ves amb compte... tabalot, has estat a punt d’aixafar-me.
- Es pot saber qui sou...? – demanà l’Esquirol a la Formiga i a la Fada.
- Jo sóc la Colet, una noia que mai passa fred.
- Jo sóc en Tom, una Formiga sense lloc.
- Bé, doncs jo sóc la Bassi, l’Esquirol que mai esgota la font.
Després de produir-se aquella fortuïta trobada, el tres desconeguts van continuar el camí junts, sentien que si es començaven a conèixer millor, tot aniria segons el previst.
De sobte la Bassi va fer un xiscle:
- Eiiiiii!!!! Nois espereu, que d’entre tots nosaltres encara hi falta el noi.
- De quin noi parles...? – preguntà la Colet.
- És un noi que camina sol per aquesta muntanya i que de vagades passa fred, no te amics ni família ni coneguts que puguin fer-li costat. Només fa que dir:
“Haig de fer-ho tot sol. Haig de fer-ho tot sol. Ho aconseguiré."
- Perquè creus que diu això...? – li demanà la Formiga a l’Esquirol.
- Doncs no ho sé, la darrera vegada que el vaig veure, no volia que ni tant sols m’hi acostés. És un beneit. Sempre està capficat en la seva fita i s’oblida de la resta – va assegurar la Bassi, entornant els ulls, com si aquella actitud del nen li sabés molt greu.
- Tinc una idea!!! – exclamà la Formiga.
- Tant petita i tant flamenca!!! Veuràs quina xorrada!!! – digué amb mal humor la Fada, que de tant en tant arrugava la cara, en mostra de la seva contrarietat.
- No és cap xorrada – li va fer saber en Tom, imitant la seva cara de pomes agres – anem a cercar al nen!!! Ens farem amics d’ell i s’acabarà aquesta estupidesa.
Finalment, la Formiga va convèncer a la resta i així tots junts, Formiga, Fada i Esquirol, van dirigir-se cap a les profunditats de la muntanya per veure de trobar al noi.
Els dies passaven i ni rastre d’aquell desconegut. Semblà que els esquivava, doncs no era possible que en cap moment haguessin donat amb Ell, ni tant sols van trobar una sola petjada.
- Aquest marrec és molt tossut. Podria ser que hagués baixat al riu...? – suggerí la Colet, farta de bellugar les seves ales per no res.
- Al riu!!!! Vols dir....? Què hi pot fer allà...? – demanà en Tom molt esverat.
- Jo que sé!!! És una suposició. De vegades tinc certes visions, però habitualment no faig cas, és tot un avorriment. Però la veritat és que aquesta nit he somiat que el noi es banyava en el poderós riu d’allà baix.
- Ohhhh!!! Què bonic. Això vol dir que ha arribat més lluny. Vol dir que ho està aconseguint. Us adoneu...? – digué emocionada la Bassi, bellugant la cueta desitjant tornar a beure de la font.
- Som-hi, doncs.
Havia entrat la nit. Un fort vendaval pel llevant, feia sorolls esgarrifosos. Xiulava tant fort, que semblava que d’un moment a l’altre, quelcom passaria en el Bosc. Els xiscles del vent es van confondre entre els xiscles humans que algú emetia, sense que ningú fos capaç de distingir-los.
Ni l’Esquirol, ni la Formiga, ni la Fada, eren capaços de quedar-se adormits. Tots dissimulaven, com si en cap cas, el fort vent els fes trontollar. De sobte semblà que l’aire perdia força. I en aquest espai de curt silenci, sense pluja i sense vent, la Fada va poder escoltar els xiscles amagats.
- Ei nois, pareu l’orella... Algú segueix xisclant des d’allà al darrera. El gemecs venen per allà, seguiu-me – ordenà.
L’equip de tres, va caminar en direcció a un penya segat que semblà molt a prop. La Colet dirigia l’equip, de tant en tant s’aturava, revoltillava i tornà a fer espavents, advertint als altres que continuessin.
Ningú parlava, ningú no deia res, ningú preguntava, passés el que passés. La Fada, molt afortunada, tot i que tenia cara d’empipada, s’encaparrà en arribar al penya segat. Tant s’encaparrà que quedaren esgotats.
Havia passat molt de temps i encara no havien arribat. Estaven esgotats de caminar, però sobre tot cansats de no tenir clar per què feien allò. La Bassi s’aturà, la seva cueta havia deixat de bellugar. En Tom, pesi a ser un jove molt fort, ja no podia més. Semblava que aquell esforç no els portaria en lloc.
- Colet, aturat, ja està be... – li van demanar els dos a l’hora.
- No és el moment de lamentacions. Vinga amunt, continuem. Estem molt a prop d’arribar a la fita.
- No podem més. No veus que no el trobarem. No vol saber res de nosaltres. Portem dies i nits sense descansar, sense prendre aliment. Estic famèlica... – cridà la Bassi – necessito beure – reclamà.
Quan estabornits, van caure de genolls a terra, l’Esquirol va fer una confessió:
- Perdoneu-me, us he mentit. Deixeu-me que m’expliqui. A aquest nen només l’he vist en somnis. Era tant bufó i tantes ganes de companyia tenia jo, que me’l vaig inventar. Perdoneu-me. Ho sento, de debò, us demano perdó.
La Formiga feia grinyolar paraules incongruents. La Fada dissimulava, a l’hora que rumiava. Finalment la Formiga molt enfadada cridà:
- Estem buscant un fantasma...?
- Si – confessà la Bassi, abaixant la mirada a terra, avergonyida.
- Un moment – demanà la Fada – i si el fantasma no és tal fantasma – insinuà, a punt de confessar-los una novetat.
- Tu també ets una beneita...? Me’n vaig tot sol – digué en Tom, al temps que desfeia el camí recorregut en solitari.
Per més que la Bassi y la Colet, l’intentessin convèncer per a que no marxés, els va ser impossible.
La Fada acaronà amb la seva vareta màgica el cor de l’Esquirol, que compungit per la marxa de la Formiga, va començar a tremolar de fred. En canvi la Colet, ja no feia cara d’enfadada, per fi quelcom molt gros, s’estava descobrint.
- Bassi, no t’amoïnis, vull confessar-te una cosa. En els meus somnis també apareix el noi.
- Per què no ho has dit abans...? – digué empipada i fregant les dents de fred.
- Per què fa molt i molt que de mi no hi crec gens. Quan el vas esmentar, vaig sentir alegria per poder compartir amb tu aquest estrany somni. Malgrat tot, en Tom no ho ha entès. Què hi farem...?- No passa res, si ell no vol continuar amb la cerca, ho farem nosaltres, de ben segur que algun dia se’m penedirà.
La Colet i la Bassi es van abraçar. I així es van fondre en una mateixa intenció, la de trobar al misteriós nen, passés el que passés.
Algú que passava a prop, va poder observar a aquelles amigues inseparables, però en molt de temps, de la Formiga ningú va saber res.
Queia el Sol pel l’horitzó, quan de sobte, una gran tempesta va atrapar a la Colet i a la Bassi de ple. Espantades i amb l’Esquirol mort de fred, van buscar un cau on amagar-se. Al mirar al cel, la Colet es va fer conscient, que la tempesta seria llarga i que si no feia res, la Bassi podria morir de fred. Ella per sort, mai en tenia. Quan les coses no anaven be, se li posava cara de pomes agres, però de fred, gens.
Va deixar a la seva amiga dins del forat d’un preciós Roure. Semblà que l’arbre hagués fet aquell forat expressament. La Bassi va agrair al Roure l’oferiment i sense dir res, va esperar a que la Colet tornés.
La turmenta no parava, els trons, els llampecs, eren cada cop més potents, semblava que no s’acabaria mai. L’Esquirol, que ja no tenia tant de fred, es va arraulir en el cau i mentre decidia si dormia o no dormia, una veu li va parlar:
- Quan al matí s’aixequi el Sol, trobaràs una font, d’aquesta font tornaràs a beure. Aquesta és la font que et portarà fins a qui vols trobar.
- Arbre!!! Parles...? – digué emocionada – On és aquesta font...? Jo, ja fa molt que no hi tinc per beure i des de llavors tremolo de fred. Quasi no me’l puc treure.
- Ho sé bonica. No pateixis, fes cas del que digui la Fada i si la Formiga us torna febles, doneu-li l’esquena.
- Gràcies, Roure, gràcies. Ets un arbre molt bonic. T’estimo tant...
- Amb qui parles...? – preguntà la Colet que acabava d’aparèixer després de fer un estrany passeig sota la turmenta.
- Amb el senyor Roure – va confessar donant lleus copets sobre la superfície del tronc – m’ha dit una cosa molt important.
- OOOOOhhh!!!! Has parlat amb el Roure...? De debò...? – exclamà molt sorpresa la Fada.
- Si, i tant... Tens cap problema...? Vols saber que m’ha dit...? – va dir la Bassi, fent-se la interessant.
- Si, clar que ho vull saber, però saps una altre cosa... – va continuar la Fada, posant intriga a la conversa.
- No, coi, digues, què? – s’impacientà l’Esquirol que ni tant sols se’n recordava del fred.
- Doncs que en aquesta nit de turmenta, mentre demanava una solució a tot aquest enrenou, m’ha aparegut el nen i m’ha dit el següent:
Quan la Intenció conegui la Fermesa i el Dubte de tot s’esvaeixi en la llum del Sol, trobareu la Font. L’aigua que brollarà us conduirà allà on sóc. Només heu d’escoltar i seguir en la correcta direcció.
Això si, hi ha una condició: Aquell que llaura i es queixa i quan no hi ha collita tot ho deixa, també ha de venir. Sinó sou tots tres, mai no podré fer-me present.
- Ostres sembla una endevinalla!!!
- Si, ho és, però crec que tinc la solució... – digué la Fada amb un gran somriure.
- Doncs va, a què esperes, parla, estic molt intrigada... – l’empaità molt impacient.
- La Intenció ets tu, ets qui no s’esgota mai d’alimentar-se d’allò que brolla des de les latituds més celestials.
- Oooohhh!!!! És veritat – s’escoltà.
- La Fermesa és el Roure, és la força que la Intenció ha conegut per tal de tenir-ho tot clar... és per això que quan m’has dit que amb ell has parlat, he sabut que havia arribat el moment de desvelar l’entrellat.
- És un Roure preciós – digué l’Esquirol tot fent-li petons al tronc.
- El Dubte... sóc jo. Sóc l’inconscient que no te clar qui és, fer-me conscient de mi mateixa és la meva fita.
- Què bonic!!! Però Fada, això ja ho estàs fent. Ja no tens cara de pomes agres, ara et veig plena de bellesa. Si us plau, segueix...
- Aquell que llaura i es queixa i quan no hi ha collita tot ho deixa... Imagines qui és...?
- Sóc jo – s’escoltà de sobte – sóc en Tom, sóc un pidolaire del món, massa exigent i tossut. Però noies, sapigueu que no sóc cap ruc. Aquests dies caminant tot sol, m’he adonat de moltes coses. Haig de llaurar amb amor, no haig de posar expectatives a res i quan la vida em respongui amb quelcom, agrair allò que ve. Amigues meves, us comunico que ho aconseguiré.
La Colet i la Bassi no podien parar de picar palmes, estaven tant contentes de trobar-se amb la Formiga, que no tenien paraules, per donar gràcies per aquell canvi de vida.
- Som-hi tots cap a la Font...
Els tres junts van caminar en la mateixa direcció, no existia la feblesa, no existia el dubte, no existia el renec, només una gran força a la cerca d’aliment.
El Sol va començar a aixecar-se per l’horitzó d’aquell matí joiós. Els tres amics a l’hora van fer xiscles d’alegria, doncs tots sabien que la Font, era molt a prop.
La Bassi va apretar a córrer. Els altres la van seguir.
- Mireu nois és aquí – cridà senyalant quelcom impressionant.
Una preciosa cascada d’aigua, brollava amb força i també amb calma. L’aigua era neta i clara. La Bassi sense dubtar-ho es va abocar per beure, al temps que bellugava la cueta.
La Colet va fer el mateix i en Tom, somrient, va abocar-se a beure per primer cop, mai abans ho havia fet.
Mentre tots tres hi bevien, un nen ja una mica més crescudet es va apropar a ells. Va esperar a que acabessin de beure i quan estaven saciats, es va fer tot presencia, deixant-los aturats.
- Ooohhhh!!! Ets aquí, ets el nen dels meus somnis...!!! – exclamà la Bassi.
- Siiii, ets el nen que m’ha donat la Fe.
- Hola!!! Ets el fantasma....? Jo sóc en Tom. Mai t’havia vist, però he sentit parlar molt de tu.
- Hola a tots, sóc en Christ. Gràcies de tot Cor per venir. Ha estat dur el viatge...?
- Doncs ja ni ho recordo... – confessà la Bassi.
- Una mica – confessà la Colet.
- Bastant dur – va confessà en Tom a l’hora que s’apropava a Christ per abraçar-lo per primer cop – ha estat dur, però ha valgut la pena, estic content d’haver-te conegut.
En Christ i en Tom es van abraçar de debò. Al nen no l’importava que per la Formiga fos un estrany. En acabat, els quatre es van seure a parlar. Tenien moltes i moltes històries que compartir plegats...
De tant en tant al Bosc s’escoltaven rialles, tots sabien que es tractava del Nen, l’Esquirol, la Fada i la Formiga...
El nen ja no era un fantasma.
