S’endinsava entre les branques i les llargues vares que li dificultaven el camí, traçat en un Bosc que amagava quelcom en el seu interior. Deixava les petjades clavades de debò, per si mai, algun dia, algú altre també desitgés trobar allò tant misteriós.
La nit sense Lluna, ho va amagar tot. Un silenci esgarrifós va envair el camí que aquella desconeguda dona, intentava assolir.
De sobte, un soroll d’aigua brollant d’algun lloc, la va fer relaxar-se per deixar de sentir por. A cegues caminava, deixant petjades, apartant les branques i les vares, amb força i decisió.
El soroll de l’aigua cada cop era més a prop. La nit avançava i la dona capficada en trobar allò que s’amagava en el Bosc, era a dues passes de donar amb el tresor.
Algú just al davant, va donar un saltiró, era un bonic ocell amb ulls de mussol:
- On vas bonica...? Estàs perduda...? – li digué amb o sense intenció.
La dona va mirar als ulls dels seu interlocutor, s’hi fixà molt be, a veure si tenia bones intencions.
Al final li respongué:
- No, no estic perduda. Estic cercant allò que amaga aquest Bosc. He escoltat el brollar de l’aigua i ara sé que estic a prop.
- Que dius beneita!!! No hi ha aigua en aquest lloc. Pot ser vas errada i aquest no és el camí que et portarà on vols.
La Dona del Bosc, molt sorpresa per les paraules del mussol, va dubtar per uns segons... Avançava cap on li deia el cor o be feia cas del mussol.
Va seure sota la copa d’un preciós sicòmor. Allà, sense poder-ho evitar, li va agafar son. Dormia tranquil·lament, somiant amb un món molt diferent. De sobte el somni el va portar a recordar tot allò que va haver de viure durant la seva vida: l’egoisme, l’avarícia, la feblesa, la malicia, l’interès, la immundícia i molt i molt més... d’una estúpida forma de viure. Es va veure a sí mateixa, sorgint a una altre tipus de vida. En el fons del seu cor, hi sabia que la vida era per a viure-la i no per a patir-la. Així, el somni li regalà el sentiment de la veritat.
Va despertà. La nit havia marxat. Un dia de sol començava. El Bosc quedà il·luminat pels raigs que s’endinsaven entre la vegetació.
Algú va poder escoltar el xiscle que la Dona donà, doncs just al seu davant una preciosa font d’aigua brollava del vell mig de la muntanya.
S’apropava a l’aigua quan de sobte algú la va cridar:
- Noia!!! Has arribat!!!
Era una velleta molt maca, amb mirada sabia i mans delicades.
- Hola Senyora!!! Qui és vostè...?
- Sóc la Dona que portes amagada en el teu interior. Sóc l’experiència del que has viscut. Sóc la victòria del que has acceptat. Sóc l’èxit del tot el que has aprés a estimar.
- OOOhhh!!! Ets tu allò que amaga el Bosc...
- Si, ho sóc, però mai seria qui sóc, sinó hagués estat per tu.
- Estic emocionada per trobar-te. Un dia vaig tenir una intuïció. Sabia que el Bosc amagava quelcom, però un mussol em va voler fer creure que anava errada.
Just quan la Dona va esmentar l’ocell, aquest va aparegué.
- Parlaves de mi...? – preguntà l’entremaliat.
- Ah! Ets aquí...?
El mussol es va posar al costat de la iaia i aquesta el va agafar de la ma.
- Us coneixeu vosaltres...? – preguntà contrariada la Dona.
- Si, clar. Ell és qui posa els paranys – digué la velleta tot senyalant al rapaç - doncs és aquesta la manera de saber si el cor és fort o encara sent feblesa.
El mussol la mirà amb calidesa i tot seguit digué:
- Si has trobat a la Mestra és per que el teu cor és molt gran. Ara ja saps que anaves encertada al sentir que la vida no és un parany, sinó un lloc on aprendre i sortir amb èxit de l’experiència.
Algú que ho presenciava tot, va ser testimoni de com la iaia, la Dona i el mussol es banyaven en la font. El sol d’aquell dia brillava. La Dona del Bosc ho havia entès tot.
Nota: El fragment en negreta serà publicat en el Punt de Llibre de Sant Jordi, al haver sigut aquest conte i en concret aquest fragment, l'escollit pel Servei de la Dona de la Conca de Barberà, en la convocatòria d'aquest anys sobre el Recull de Relats en motiu del día de la Dona, organitzat pel Consell Comarcal de la Conca de Barberà amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
