Un bon dia, quan per la llunyania, s’hi posava el Sol, una nena petita, esgotava la dolça melodia d’una antiga cançó. Era tan poderós el seu càntic cap el Sol, que l’astre, sense dubtar-ho, va tocar-la amb un raig de colors. La nena, al sentir la carícia que l’astre li brindés, va esclatar de goig. Així, va decidir que cada dia hi cantaria quan es posés el Sol.
Una bruixa trapella, va fer de les seves, doncs, un bon dia va descobrir a la nena que al Sol dedicava tota la seva alegria. La bruixa que deia que feia meravelles, era tan esquerpa i dolenta que només tenia idees nefastes per amargar-li la vida a aquella nena. La molt bruixa sabia que a la nena li feia por la foscor, així que va aprofitar per calar-li por cada cop que s’amagués el Sol.
S’enfilava aquell dia la nena per una escarpada muntanya, quan de sobte, aparegué un mussol:
- Eiiiii, nena!!! Què fas caminant tota sola per aquest camí de lladregots...?
- Lladregots...? – preguntà la nena – collons quina por. On són aquests pirates...? – tornar a preguntar molt espantada.
El mussol feia veure que somreia i al mateix temps, assenyalava la foscor que s’intuïa.
- Mira els tens allà al davant – li assegurà - corre, corre, que t’agafaran!!!
La nena, va apretar a córrer. No tenia cames per córrer tant. Sense saber cap a on anava, corria i corria sense ser capaç de cridar. Només volia que la seva mare, l’anés a buscar. En aquest instant ni se’n recordava que ella mai havia conegut a la mare.
Esgotada, sense saber cap a on mirar, va caure de genolls a terra, fent-se molt de mal. Mig adormida, no parava de tremolar. Recordava l’advertència del mussol sobre el perill dels lladregots. Llavors encara va tremolar més. I si l’agafaven i li feien mal...?
La vida en aquell lloc, l’estava fartant de debò. Quina por estava passant. I així dia rere dia, morta de por per si venien els lladregots.
El temps va anar passant i sense saber com, una preciosa camperola se la va trobar:
- Què fas per aquí tota sola...? – li preguntà.
- M’he perdut senyora. No sé on sóc ni com he arribat fins aquí, tot és culpa d’un mussol, que em cala el cor de por – li confessà.
- No t’amoïnis bufona, pots venir amb mi. Et donaré de menjar i et posaré a dormir en un llit molt especial.
La nena no sabia que fer. De sobte mil dubtes la van atrapar. I si la dóna fos dolenta....? I si el llit fos de mentida...? I si a casa de la camperola la utilitzessin per a quelcom inimaginable...? I si... Les dubtes l’atraparen de tal forma que quasi torna a caure.
Un gran brot de desconfiança s’apoderà del seu cor. La nena va mirar a la camperola als ulls i fent un gran esforç, va encertar a esbossar un mot:
- D’acord!
- Doncs anem – li digué tot agafant-la de la ma i fent petits saltironets com si amb ella volgués jugar.
La nena no estava acostumada a que ningú jugués amb ella. Li semblà una estupidesa els saltironets de la jove. Tot i que jove, era prou gran per a fer tonteries d’aquella mena. Encara i així la va imitar. En el fons també volia jugar.
Sense que ningú s’adonés, el mussol les va seguir, en realitat les estava espiant. La nena i la camperola continuaven el seu camí. Era tant llarg que semblava que mai anaven a arribar. Tant fou així que la nit va envair el camí. El mussol eixerit, es va col·locar molt a prop, sobre una branca adient, per a poder continuar tafanejant a voluntat. En el fons era un mussol espavilat. Però no obstant, era tant i tant tafaner que va aconseguir assabentar-se de tot.
En la seva tafaneria, va escoltar tots els sentiments que la nena petita tenia. I al mateix temps els que la camperola vivia. Li va fer tanta ràbia sentir que en el fons elles s’estimaven, que havia de tramar quelcom que provoqués desconfiança, l’una en l’altre.
Ho va tenir molt clar, els lladregots serien la solució. Amb la nena no tindria problema, però pot ser la camperola, no hi cauria en el joc. Llavors, essent tant avantatjat com era, va idear una altre forma de posar-hi por. Deixaria la seva disfressa de mussol.
Sense pensar-ho més es va convertir en el que era, una bruixa trapella. Tot i que la seva bellesa era evident, una terrible piga la delatava. S’enfadà molt per no poder amagar allò que evidenciava el seu tarannà.
Quan la camperola obrí la porta de casa seva a la peruca nena, aquesta no va poder evitar sentir un gran goig. De sobte la llum que entrava per les finestres d’aquella casa li recordà al Sol. Aquell astre al que sempre li cantava una preciosa cançó. Encara no sabia el motiu pel que havia deixat de fer-ho, així que agraïda i decidida, tant aviat com s’aixequés el dia, i tornaria a cantar pel Sol.
La camperola preparava menjar en una cuina molt especial, quan de sobte van picar a la porta.
- Endavant – digué amb les mans plenes de farina de blat.
La nena, de nou espantada, s’amagà tot sentint qui podia ser que vingués a aquelles hores de la nit. I si eren els lladregots...?
La porta va xisclar, obrint-se de pam a pam. La foscor de la nit va penetrar, però tot i així ningú va aparèixer sota el llindar.
Un xiscle es va escoltar. Era la nena, que no sabia qui era.
- Endavant – repetí la jove cuinera – no deixeu la porta oberta que fa fred.
Llavors una preciosa dóna es va deixar veure. La nena encuriosida, va sortir de l’amagatall. Des d’on estava podia distingir la seva elegància. Semblà una dóna plena de joies.
La cuinera continuava amassant al temps que donava la benvinguda a qui acabava d’arribar.
- Qui ets...? – li preguntà sense més.
La bruixa semblà que no tenia paraules. Estava al·lucinada amb la llum d’aquella casa. En lloc de contestar, tot s’ho mirava, desitjant conèixer la llar, pam a pam.
- Quina casa més bonica que tens...? Te l’has fet tu mateixa...?- Doncs si.
- Et felicito. Està molt be.
Per la bruixa, felicitar a aquella noia rústica, no li feia el pes, però tot i així havia de dissimular.
Passat molt de temps de la visita de la bruixa a ca la camperola, un bon dia, la nena va baixar a buscar perles al riu. La camperola li havia assegurat que en el rierol que rodejava la casa, hi trobaria prou per a fer-se un bonic collaret, que podria lluir quan arribés ell.
La nena no va entendre a qui es referia quan la jove va esmentar a ell, doncs ella només recordava llunyanament les carícies que el Sol, un bon dia li fes. De la cançó que en el seu dia cantés, ni tant sols recordava una petita estrofa.
S’ajupí a recollir amb la seva maneta una perleta. Era preciosa, anacarada i de formes exagerades.
De sobte, un mussol es va acostar a tafanejar.
- No t’esgotis en collir perles. Ell mai vindrà – digué amb molt mala llet.
La nena estava farta d’aquell mussol, doncs sempre que s’apropava a sentir l’amor, apareixia per tal d’esguerrar-li tot.
- Deixa’m en pau. Fora d’aquí. No et penso escoltar. La jove que en veritat m’estima, m’ho ha dit i jo la crec a ella. No a tu. Farsant, marxa, fora, ves-te’n – cridà molt empipada.
- Xorrades, aquella camperola només diu que bogeries, sempre somiant truites, quina vergonya, on anirem a parar amb tant de somiar l’impossible. Acabaràs malament si te la creus, escoltem a mi – li exigí.
- Calla!!! Calla, mala bestia – tornà a cridà tot i tapant-se les orelles per a no escoltar – ella m’estima – digué mig plorant. Tu no ets més que un mussol tossut, que ho vol saber tot però mai és emprenedor. Ets un covard. Tafaner. Fora, fora d’aquí ara mateix. Ni lladregots ni res, tot el que dius és fals. O és que encara no t’has adonat...?
La nena li llençava pedres al mussol, espantant-lo de debò.
Una vegada lliurada d’aquell enrenou, va tornar a mirar-se la perla. Era tant preciosa que sentí que en lloc d’un collaret de perles, es faria un penjoll, del que penjaria aquella única perla, la més bonica de totes, doncs de ben segur, aquella pedra era la mare de totes. Si ell en veritat l’estimava ho faria per moltes altres raons. La perla mare seria la clau de tot. Una senzilla musiqueta va calar al seu cor, semblava que una lletra estava a punt de brollar de les profunditats del més enllà.
El mussol, molt empipat es va allunyar, i allà en un racó humit es va canviar de vestit. Ara tornava a ser la bruixa trapella, aquella que en la màgia no hi creia. Murmurant improperis, va caminar fins la casa de la camperola. Estava disposada a deixar les coses clares. Picant a la porta i demanant pas, va entrar com si res hagués passat.
- Bon dia camperola!!! Avui que cuines...? – li demanà com si l’interessés.
- Avui tinc faves contades, doncs l’horta no dóna per més.
- Ahh, i això...? com pot ser...?
- Doncs per que el Sol no s’hi acosta i la collita no creix.
- Vols dir que la manca d’aliment es per culpa d’aquest beneit...?
- No per culpa seva no... es per que la nena encara i te dubtes. Quan les dubtes del seu cor s’esvaeixin de debò, el Sol vindrà a buscar-la i l’hort tornarà a ser el que va ser. Vols compartir amb nosaltres aquestes faves...?
- Uuuf tant de bo, però crec que no tinc gana... – va mentir per excusar-se al creure que les faves estaven encantades.
- N’estàs segura? La nena ha anat al rierol, està a punt d’arribar, parem la taula per les tres i fem un dinar de germanor. Segur que ens ho passarem be.
La bruixa dubtava, de tant en tant si tocava la piga. No entenia com la camperola, després de tants dies encara no s’havia adonat que ella no era de fiar.
Al instant s’obrí la porta. La nena molt crescudeta, va entrar donant saltirons com acostumava, estava molt contenta. Ara ja feia molt que jugava.
- Mireu, mireu que he trobat!!! – exclamà emocionada – és la perla més bonica que mai hagués imaginat.
La camperola ràpida, va mostrar un gran entusiasme per l’emoció de la nena. La bruixa volent imitar-la, va fer veure que també estava emocionada.
- Quin penjoll més bonic!!! Et senta molt be. Estàs molt maca – va dir amb la boca petita.
- Si, preciosa, estàs plena de tu mateixa. Se’t nota, doncs la perla sembla el resum de totes les perles que haguessis pogut trobar – li assegurà la camperola, molt riallera.
- Siii, he decidit que amb aquesta n’hi ha prou. Sabeu una cosa...?- No, digués petitona... – la va animar la bruixota.
- Un mussol tossut ha vingut a fer-me la punyeta.
- Un altre cop el mussol...? serà barrut!!! – digué la bruixa intentant dissimular.
- Si i sabeu una cosa més, he sigut forta i l’he fet fora, em volia esguerrar l’alegria que sento cada cop que el meu cor recorda les carícies del Sol. Ahhh!!! I una sorpresa, començo a sentir la musiqueta. Aviat recordaré la lletra.
- Digue’m... on és el mussol? que me’l carrego – cridà la bruixa fent veure que estava defenen a la nena.
- No t’amoïnis bonica, el mussol te els dies contats – digué la camperola -. És tossut perquè és molt insegur. No hi creu, perquè es pensa que sempre hi veu. No s’alegra, perquè està amargat de tant que pateix. No és feliç perquè no hi creu en res. El millor que pots fer es mostrar-li la teva innocència, així s’adonarà que només amb la puresa es pot sentir goig – li va explicar la camperola a la nena, mentre la bruixa trapella treia fum per les orelles.
- Què li passa senyora...? – li preguntà la nena a la dóna que remugava mossegant-se la llengua.
- No res, no res... Què m’hauria de passar...?
Semblà que la camperola començà a sospitar d’aquella dóna, tot i així, van dinar totes tres, les faves de la cassola. La bruixa restava en silenci, el seu cor s’accelerava cada cop que recordava la conversa.
- M’ha dit tossuda...!!! Tossuda jo...? – es digué per a si mateixa, estrenyent el front.
- T’agraden les faves...? - li preguntà la camperola a la bruixa – no estan encantades, no tinguis por...
- Doncs, si, si, clar que m’agraden, estan molt bones... – digué balbucejant i rabiant per que la camperola s’havia adonat de la seva por a la màgia que hi pogués posar al menjar.
- Com és que no te les menges...? – li va insistir.- Be, estic menjant... una mica de paciència – li demanà, enfadant-se encara més.
- És pot ser perquè son faves germinades del nostre hort...? Vull dir que han crescut gràcies a l’escalfor del Sol...?
- Gggggrrrrr, deixa’m em pau, deixa de fer-me preguntes – ploriquejà, com si fos una nena petita que volgués amagar quelcom.
- Què te senyora...? què te...? – li demanà la nena compungida, en veure tant enrabiada a la elegant dóna de la piga.
- Res no em passa res. Estic perfectament. És veritat no m’agraden les faves ni res que tingui a veure amb ell. Estic farta, farta de les seves mentides, farta de que mai em desitgés. No vull res d’ell. No entenc com el creieu. Doncs cada cop que somio, em trontolla aquella estúpida realitat. La única veritat, és que ell mai vindrà.
- Dius el mateix que el mussol...!!! – quedà perplexa la nena escoltant a la senyora de la piga vermella.
- Aquestes plomes que cauen del teu vestit, semblen de mussol. Com pot ser això...? – la va fer conscient la jove camperola.
La bruixa estava molt enfadada, l’havien descobert. Hagués cridat i maleit a les dues noies que la miraven amb un somriure a la cara. Seran estúpides!!! – pensà.
- No m’importa que siguis bruixa... – li confessà la nena, acaronant-li la cara, just on tenia la piga.
- No ens importa que t’hagis emmascarat de mussol per entrar a casa nostra i conèixer com som – li confessà la camperola, tot fent-li un petó.
Després de tot allò, a la bruixa li va donar un patatús. Entre la jove i la nena la van ficar sobre un llit de pètals. Li van desitjar dolços somnis i la van deixar dormir durant tot el temps que necessités.
Mentre la bruixa dormia la nena cada dia recordava una nova estrofa de la seva cançó. De tant en tant la camperola podia escoltar la lletra que envoltava tot el seu món:
Sol ves no t’amaguis més...
Sol, ves no em deixis sola...
Si us plau, quedat a la vora...
Doncs sense tu m’agafa fred...
Sol, ves no senti al mar que plora,
si tu amb mi no hi ets...
Sol envolta’m...
Sol, abraça’m...
Sol, acarona’m...
Sol, només amb tu la vida creix.
Guaita!!!
Mira que gran m’he fet...
Tot dient això la nena semblà una ballarina que donava voltes sobre si mateixa, aixecant una cama i després l’altre, tot fent complicades piruetes.
La camperola se la mirava, estava molt contenta, la nena ja no ploriquejava, ni tenia pors incontrolades. L’hort era cada dia més frondós, només calia que la bruixa-mussol, despertés amb veritables desitjos de conèixer el Sol.
Passava el temps. Els dies es feien eterns. La bruixa no despertava, així la camperola va tenir una idea molt bona.
- Vine, petitona, vine que farem una cosa.
La nena i la jove van posar-se a dormir acompanyant a la senyora. La intenció era molt clara si ficarien en els somnis de la bruixa i li mostrarien com es poden capgirar els sentiments erronis.
Algú es mirava sobre la superfície d’un llac. Era la bruixa trapella que volia deixar de ser esquerpa. Així poc a poc es va quedar nua i després de treure-s’ho tot, es va ficar a l’aigua fent un cabussó. Es sentia neta, es sentia lleugera, només tenia por de que no l’estimaren per allò que ja no era.
Llavors cabussó rere cabussó, va aparèixer la nena fent també de trapella. Al joc es va afegir la camperola. Totes tres van xisclar de goig, jugant a perseguir-se i a omplir d’alegria aquell instant de jocs.
Quan van sortir del llac, totes van constatar que entre elles es semblaven més de lo habitual.
- Oh!!! – s’escoltà – tu també tens una piga... – assenyalà la bruixa el braç de la nena.
- És veritat. No m’havia adonat.
- Mireu, jo també tinc una piga vermella, és la meva identitat – els hi digué la camperola.
La camperola s’assenyalava la piga que amagava darrera de l’orella.
- Jo em pensava que la piga era de bruixa i tota la vida he cregut que la piga era la culpable de la meva ignorància – xisclà la falsa bruixota.
- Això és el que passa quan rebutges el que ets, en lloc d’estimar-ho. Però sempre per poder-ho estimar, ho hauràs de conèixer. Que sàpigues que et vaig identificar per la piga. Però no et vaig jutjar. Aquest va ser el teu problema.
- Eeeiiii!!! Llavors som iguals!!! – va començar a cridar la nena, emocionada.
- Per cert, us heu adonat d’una cosa...? – preguntà a les seves germanes la bruixota.
- De què ens hem d’adonar...? – li van contestar totes dues a l’hora.
- Ni tant sols sabem com ens diem...
- És veritat. No ens hem presentat. Jo sóc la Cinteta – digué la nena.
- Jo sóc la Cinta – digué la camperola.
- Doncs jo sóc la Cintarela – digué la senyora abans mussol i bruixota.
Després d’aquella trobada en el món dels somnis i de conèixer-se entre elles, el Sol es va aixecar, alt i decidit a anar a acaronar-les a totes elles.
La Cinteta portava el seu penjoll de perla i la Cintarela no portava sabatetes. La Cinta, tota esplèndida, va començar a cantar-li al Sol, radiant la bellesa en cada mot.
Totes tres a l’hora cantaven sense temor. El Sol les acaronava mostrant-les el goig que guardaven com a tresor.
La Cintarela ja no dormia. La Cinteta no tenia por dels lladregots, tampoc tenia dubtes i ja recordava la seva cançó. Així la Cinta, més bonica que mai, va per primer cop guaitar tot el que amagava el seu Cor.
- Oh!!! És meravellós – digué la Cintarela.
- Ho és i ho hem aconseguit entre les tres. Gràcies de debò. A partir d’ara tot serà diferent. Podrem ser tot allò que sempre hem somiat ser.
